Estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones. Sembla una paradoxa. No ho és. Contrastant les clàssiques novel·les distòpiques d'Orwell i Huxley amb les propostes del Fòrum Econòmic Mundial i altres heralds del poder polític i econòmic, Pandèmia i postveritat analitza un gran nombre d'esdeveniments inesperats que ens toca comprendre.

Gran coneixedor del pensament de Nietzsche, Michel Onfray es proposa en aquest llibre buscar les condicions biogràfiques de la producció dels conceptes nietzscheans. Ressegueix a Sils Maria (Suïssa) les passes d’un autor que sempre va defensar que la filosofia es fa caminant. Contra «una munió de pensadors asseguts a taula, vinclats damunt dels llibres, amb el cap inclinat cap als mots que haurien de dir el món i que, tanmateix, l’han esborrat en benefici de les idees», Sils Maria serà per Nietzsche l’indret adequat per al seu projecte vitalista. No debades, és a Sils Maria on, com una epifania pagana, sorgeix en Nietzsche la idea de l’etern retorn.

La Terra no és una simple subministradora de matèries primeres per a la humanitat. És el nostre cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar. Un dels reptes més grans del segle xxi és aprendre a integrar-nos dins la biosfera. Aquest és el propòsit de l'ecosofia. ¿N'hi ha prou amb estudiar la Terra com un objecte, amb les eines de l'ecologia i de les ciències naturals? Fa prop de mig segle, tres grans pensadors, procedents de mons filosòfics ben diferents, van arribar a la mateixa conclusió: ens cal ecologia, sí, però encara més ens cal ecosofia. Panikkar va ser el primer a arribar a aquesta idea i qui la va explorar més a fons.

El procés creatiu és una barreja de tècnica, enteniment, força de voluntat, do de la imaginació, fantasia, determinació, desig ardent. I per molt bona que sigui l'execució, no hi haurà cap composició que perduri si no està inspirada. La inspiració, quan arriba, és d'una subtilitat i d'una finor que se sostreu a tota classificació; és un despertar, una activació de totes les facultats humanes. I el gran secret de tots els genis creadors es troba en el fet que posseeixen la força d'apropiar-se de la bellesa, la riquesa, la grandesa i l'excelsitud que hi ha a dins de la seva ànima i, alhora, de comunicar aquesta riquesa als altres.

Hi ha un moment en què entenem que les preguntes ens acosten més al sentit, a l'apertura del sentit, que no pas les respostes. Que les respostes són útils, sí, que les necessitem per continuar vivint, però que la vida transforma les respostes en preguntes. I no preguntem necessàriament perquè ens haguem equivocat o perquè considerem insuficient l'experiència que fem. La pregunta és la grafia de l'escreix amb què la vida es manifesta.

Vivim sovint sota la creença d'una justícia immanent i ni tan sols en som conscients. Fruit d'aquesta creença, que té l'origen en unes relacions contractuals amb Déu, pensem: «Com que Job era bo, no podia passar-li res de terrible» o «Aquell home ja ha passat per una forta malaltia, no n'hi pot arribar una de pitjor».

La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d'una manera concreta d'entendre el món  o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.

La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida. L'antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l'interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom. Fa la vida més rica i oberta.

La luxúria no és el pecat més mal vist, perquè secretament tots el podem comprendre i disculpar, però sí que és el més temut i contra el qual s'ha escrit més literatura. Sobretot perquè posa en perill la família, sobre la qual s'aguanten les comunitats polítiques. I perquè, més enllà d'aquest aspecte públic, la luxúria conté en ella mateixa un component demoníac.

La nostra època és òrfena de grans relats. Tota comunitat, poble i cultura es reconeixen en les gestes dels personatges que encarnen els valors que els fonamenten. Estem necessitats de referències arquetípiques on puguem veure com cobren vida el sentit  i les virtuts en què creiem i que ens sustenten. Quan som davant d'una història edificant, ens edifiquem a nosaltres mateixos. A la vegada, necessitem veure'ns reflectits en els processos de transformació dels que ens precedeixen, perquè la nostra vida és un guió inacabat. Tot plegat ens impulsa a confiar que, igual que passa en les vides dels personatges que se'ns narren, al final se'ns revelarà el sentit de l'aparent caos en què vivim. Això només ho sabrem quan acabarà el recorregut, no mentre el recorrem. Per això, un relat acabat ens calma i, fins i tot, ens guareix de les ferides de la confusió, de la incertesa i del sense sentit.