«Hi ha un moment en què entenem que les preguntes ens acosten més al sentit, a l'apertura del sentit, que no pas les respostes. Que les respostes són útils, sí, que les necessitem per continuar vivint, peròque la vida transforma les respostes en preguntes. I no preguntem necessàriament perquè ens haguem equivocat o perquè considerem insuficient l'experiència que fem. La pregunta és la grafia de l'escreix ambquè la vida es manifesta.»

La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d'una manera concreta d'entendre el món  o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.

La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida. L'antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l'interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom. Fa la vida més rica i oberta.

La luxúria no és el pecat més mal vist, perquè secretament tots el podem comprendre i disculpar, però sí que és el més temut i contra el qual s'ha escrit més literatura. Sobretot perquè posa en perill la família, sobre la qual s'aguanten les comunitats polítiques. I perquè, més enllà d'aquest aspecte públic, la luxúria conté en ella mateixa un component demoníac.

La nostra època és òrfena de grans relats. Tota comunitat, poble i cultura es reconeixen en les gestes dels personatges que encarnen els valors que els fonamenten. Estem necessitats de referències arquetípiques on puguem veure com cobren vida el sentit  i les virtuts en què creiem i que ens sustenten. Quan som davant d'una història edificant, ens edifiquem a nosaltres mateixos. A la vegada, necessitem veure'ns reflectits en els processos de transformació dels que ens precedeixen, perquè la nostra vida és un guió inacabat. Tot plegat ens impulsa a confiar que, igual que passa en les vides dels personatges que se'ns narren, al final se'ns revelarà el sentit de l'aparent caos en què vivim. Això només ho sabrem quan acabarà el recorregut, no mentre el recorrem. Per això, un relat acabat ens calma i, fins i tot, ens guareix de les ferides de la confusió, de la incertesa i del sense sentit.

«¿Què seríem sense la nostra intranquil·litat? Si, efectivament, no tenim més remei que conviure-hi, tant per tant, millor que ens l'estimem una mica. Abans que els tranquil·litzants, prefereixo els intranquils. Pertorbats, pertorbadors, m'agraden les seves giragonses, la seva exigència, la seva insatisfacció. Si de natural sou serens i pausats, no voldria introduir aquesta pedreta en les vostres ànimes tranquil·les. O potser sí. Potser us desitjo ser lleugerament pertorbats. Si més no, us desitjo el petit inconfort, la punta d'impaciència, l'alteració necessària per reprendre el camí mil·lenari que estira la massa amb la qual estem pastats els humans i la revela a ella mateixa.»

Aquest llibre aplega trenta-quatre articles d'enciclopèdia redactats per Lluís Duch per a la Gran enciclopèdia catalana, per a Conceptos clave de la antropología cultural, d'Ángel Aguirre, i per a Conceptos fundamentales del cristianismo, de Casiano Floristán i Juan José Tamayo. L'aplec d'aquestes col·laboracions en un sol llibre dona lloc a una obra coherent i homogènia: una mena de diccionari d'antropologia i religió o, si es prefereix, d'antropologia de la religió. Tot article d'enciclopèdia té, òbviament, una finalitat eminentment divulgadora, i els de Duch que s'apleguen en aquest llibre no en són cap excepció. Tanmateix, en gairebé tots els textos és perceptible el segell propi de l'autor. No som davant un mer divulgador, sinó davant un investigador de primer ordre que ha acceptat oferir resums de primera mà de conceptes que va estudiar amb la màxima profunditat i ambició.

El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares.

L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

L'enveja és una mala mirada: una mirada rancorosa, plena de verí. És relacional i relativa, necessita els altres per existir. Si estem tacats per l'enveja, allò que tenim o allò que som es mesura a partir del valor de l'altre i, com més a prop som d'allò que envegem, més forta es torna la pulsió. Tot en aquest pecat comença als ulls.