La filosofia de la religió és una disciplina filosòfica relativament jove i pràcticament sense tradició acadèmica a casa nostra, que fa un tractament no religiós de la religió. No religiós no vol pas dir 'antireligiós': vol dir simplement 'aconfessional'. La filosofia de la religió no és ni religiosa ni antireligiosa. No pretén ni defensar ni atacar la religió, sinó pensar-la.

Aquests assaigs de filosofia de la religió de Pere Lluís Font pretenen contribuir a la normalització universitària dels estudis sobre un àmbit cultural tan important com són les religions.

Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l'aquí i l'ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u.

En èpoques i tradicions molt diverses, homes i dones han cercat sovint llocs on trobar-se a si mateixos. En algunes d'aquestes tradicions, aquests llocs de particular indagació i treball interior han rebut el nom de monestir. Es tracta sens dubte d'un espai, però sobretot es tracta d'un lloc creat i definit per l'ús que se'n fa. El lloc neix d'una pràctica. ¿De quin espai es tracta? ¿A l'interior de quin espai tenen lloc les pràctiques monàstiques? ¿On van els qui se cerquen a si mateixos? El monestir, tot i ser sovint un espai exteriorment visible, en última instància oculta sempre un on interior i recòndit, de difícil accés.

En el transcurs dels últims seixanta o setanta anys s'ha produït un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu «oficial» s'ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent, com si es tractés del deus otiosus d'algunes tradicions africanes. ¿Significa això que Déu ha deixat de tenir presència i eficàcia en la vida privada i pública de les persones al marge de les qualificacions que sovint, com gegantines lloses insuportables, s'han carregat sobre Ell, i que ja no suscita l'interès de les societats del segle XXI?

Aquest llibre ens convida a descobrir l'islam silent i místic, un islam no exempt d'un intens vessant social i cultural que busca sempre la trobada amb l'altre. L'autor ens fa entrar en el recinte del diàleg interreligiós: el destinatari de les cartes (Charles de Foucauld, el lector o la mateixa necessitat d'explicar-se) és el seu àlter ego i alhora també és l'altre. Una conversa que defuig la lògica temporal i les raons del dogma per establir-se en la intimitat de l'experiència a través de les cartes d'algú que es va incorporar a l'islam i que interacciona amb un altre algú que va decidir convertir-se al cristianisme gràcies a l'islam.

Aquest llibre pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l'islam i amb la seva inserció en el món contemporani. L'obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l'islam, de manera que conceptes com gihad o xaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l'ús que se'n fa habitualment als mitjans de comunicació.

En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.

La salut espiritual forma part de la salut mental i, per tant, simplement de la salut. La recerca espiritual ha de ser un camí d'alliberament, de donar sentit a la vida, de proposar visions de la realitat que possibilitin les actuacions responsables de cadascú envers els altres, la societat humana i la preservació de la integritat de la Terra. Aquesta perspectiva creativa de l'espiritualitat és possible i, fins i tot, urgent.

El cos que som és una gramàtica de Déu, n'és la llengua materna. Per això, la mística dels sentits o de l'instant és una espiritualitat que considera els sentits com a camí que guia i com a porta que ens obre a la trobada amb Déu. La mística de l'instant ens reenvia, així, a l'interior d'una existència autèntica, ens ensenya a tornar-nos realment presents: a veure en cada fragment l'infinit, a sentir la remor de l'eternitat en cada so, a tocar l'impalpable amb els gestos més simples, a assaborir l'esplèndid banquet del que és frugal i escàs, a embriagar-nos amb l'olor de la flor sempre nova de l'instant.

¿Déu, avui, encara? ¿Té sentit? ¿És necessari? ¿Per què reobrir un debat que la Modernitat sembla haver clausurat? ¿Quin és el camí que avui pot atansar els homes al fonament misteriós de la realitat que alguns anomenen Déu? ¿És possible experimentar Déu?