L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

L'enveja és una mala mirada: una mirada rancorosa, plena de verí. És relacional i relativa, necessita els altres per existir. Si estem tacats per l'enveja, allò que tenim o allò que som es mesura a partir del valor de l'altre i, com més a prop som d'allò que envegem, més forta es torna la pulsió. Tot en aquest pecat comença als ulls.

L'eficiència, la recerca de la productivitat i la necessitat de competir sembla que ens condueixin a la proscripció de la mandra. Tanmateix, sense mandra i sense les altres passions desordenades no és possible viure una vida plenament humana. Potser la tasca de l'home no consisteix a ascendir sinó a aprendre a conviure amb unes passions que el fan ser qui és.

El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l'escolta d'un mateix, per a la meditació, per a l'oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d'on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d'apostar per l'escolta d'un mateix. D'aquesta manera, l'estructura mateixa de l'individu s'ha vist modificada.

«¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d'aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d'Ors)

Després d'una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d'una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l'ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció... Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària.

La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu...

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava.

En l'enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d'on un sempre surt perdut». D'alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n'és la sortida.