Assaig

  • Història del silenci

    Alain Corbin Història del silenci

    Del Renaixement als nostres dies

    Traducció de Mireia Ibañez

    El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l'escolta d'un mateix, per a la meditació, per a l'oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d'on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d'apostar per l'escolta d'un mateix. D'aquesta manera, l'estructura mateixa de l'individu s'ha vist modificada.

  • Itineraris interiors

    Pablo d’Ors, Ruth Galve, Ricardo Pinilla, Cristina Álvarez Puerto, Luis González, Ramon M. Nogués i Lluís Ylla (ed.) Itineraris interiors

    Il·lustracions de Cristina Álvarez Puerto

    «¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d'aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d'Ors)

  • Crec recordar

    Joan Estruch Crec recordar

    Memòries

    Després d'una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d'una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l'ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció... Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària.

  • La religió de l'ateu

    Joan-Carles Mèlich La religió de l'ateu

    La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

  • Conversa amb Lluís Duch

    Ignasi Moreta Conversa amb Lluís Duch

    Religió, comunicació i política

    L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu...

  • Art i blasfèmia

    Lluís Quintana Trias Art i blasfèmia

    El cas Veronese

    El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava.

  • Sortida del laberint

    Lluís Duch Sortida del laberint

    Una trajectòria intel·lectual

    En l'enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d'on un sempre surt perdut». D'alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n'és la sortida.

  • Panikkar per Panikkar

    Raimon Panikkar Panikkar per Panikkar

    Antologia elaborada per l'autor

    A cura de Milena Carrara. Traduccions d'Ignasi Boada, Montserrat Camps, Jordi Martí Roig, Ignasi Moreta, Jordi Pigem, Esteve Serra Arús, Anna Serra Zamora, Marina Vallès i Maria Verdaguer

    «M'han demanat en nombroses ocasions elaborar una síntesi del meu pensament, és a dir, publicar un text que pogués titular-se La meva obra. M'he adonat que, en efecte, la feina ja l'havia fet, atès que aquests últims anys he preparat les introduccions als diversos volums de l'Opera Omnia (obra completa): són, en alguns casos, versions noves i, en altres, textos reeditats i adaptats per introduir la nova organització dels meus escrits en el marc de l'Opera Omnia

  • Contra els absoluts

    Joan-Carles Mèlich Contra els absoluts

    Converses amb Ignasi Moreta

    Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del pensament català d'avui per l'originalitat i el rigor de les seves anàlisis i per la forma en què les transmet. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l'hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-la a través de la paraula. A l'hora d'expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l'assaig que el tractat, la prosa que la metafísica. Perquè valora l'estètica d'un text. Perquè no deslliga l'emoció del coneixement. Perquè fa filosofia en diàleg amb la tradició literària tant o més que amb la filosofia acadèmica.

  • ¿Parlem del mateix Déu?

    Raimon Panikkar, Pinchas Lapide ¿Parlem del mateix Déu?

    Un diàleg

    Amb la participació d'Anton Kenntemich, prefaci de Milena Carrara Pavan, i traducció de l'alemany d'Anna Punsoda i Ricart

    Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsia té, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i la cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i Raimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditat sobre Déu, però també sobre l'ateisme, el fonamentalisme, el mal, la Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística.

Les respostes institucionals a les preguntes religioses han entrat en crisi. Les preguntes, però, no estan en crisi. Ens fem preguntes, avui com ahir. Però ja no hi ha respostes tranquil·litzadores. Tots som buscadors.

Per això, ara que no acceptem les respostes prefixades però continuem fent-nos preguntes, l’assaig esdevé més necessari que mai. Perquè ja no deixem que pensin per nosaltres, que investiguin per nosaltres, que llegeixin per nosaltres. La recerca ens pertany. És nostra. Sabem llegir. Indagar. Buscar. No acceptem respostes tancades, però sí que volem idees, pensaments, pistes, criteris, tanteigs.

¿Pensament feble? No: pensament, tan sols. Les respostes prefixades no són ni pensament ni fortalesa, sinó una invitació a la dimissió. No dimitim de la facultat de pensar. Ni de buscar. Ni de viure.

 

Consell assessor de la col·lecció:

. Pere Lluís Font
. Francesc Xavier Marín
. Josep Otón
. Francesc Torralba
. Amador Vega