Aquest llibre ens convida a descobrir l'islam silent i místic, un islam no exempt d'un intens vessant social i cultural que busca sempre la trobada amb l'altre. L'autor ens fa entrar en el recinte del diàleg interreligiós: el destinatari de les cartes (Charles de Foucauld, el lector o la mateixa necessitat d'explicar-se) és el seu àlter ego i alhora també és l'altre. Una conversa que defuig la lògica temporal i les raons del dogma per establir-se en la intimitat de l'experiència a través de les cartes d'algú que es va incorporar a l'islam i que interacciona amb un altre algú que va decidir convertir-se al cristianisme gràcies a l'islam.

Aquest llibre pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l'islam i amb la seva inserció en el món contemporani. L'obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l'islam, de manera que conceptes com gihad o xaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l'ús que se'n fa habitualment als mitjans de comunicació.

En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.

La salut espiritual forma part de la salut mental i, per tant, simplement de la salut. La recerca espiritual ha de ser un camí d'alliberament, de donar sentit a la vida, de proposar visions de la realitat que possibilitin les actuacions responsables de cadascú envers els altres, la societat humana i la preservació de la integritat de la Terra. Aquesta perspectiva creativa de l'espiritualitat és possible i, fins i tot, urgent.

El cos que som és una gramàtica de Déu, n'és la llengua materna. Per això, la mística dels sentits o de l'instant és una espiritualitat que considera els sentits com a camí que guia i com a porta que ens obre a la trobada amb Déu. La mística de l'instant ens reenvia, així, a l'interior d'una existència autèntica, ens ensenya a tornar-nos realment presents: a veure en cada fragment l'infinit, a sentir la remor de l'eternitat en cada so, a tocar l'impalpable amb els gestos més simples, a assaborir l'esplèndid banquet del que és frugal i escàs, a embriagar-nos amb l'olor de la flor sempre nova de l'instant.

¿Déu, avui, encara? ¿Té sentit? ¿És necessari? ¿Per què reobrir un debat que la Modernitat sembla haver clausurat? ¿Quin és el camí que avui pot atansar els homes al fonament misteriós de la realitat que alguns anomenen Déu? ¿És possible experimentar Déu?

Les persones entrevistades en aquest llibre —Oriol Texidor, Lídia Pujol, Carles Duarte, Gustavo Duch, Laia Monserrat, Josep M. Vigatà, Agustí Pàniker, Natxo Tarrés, Teresa Guardans, Maria Rosa Lloveras, Ignasi Dies, Jordi Pigem, Jaume Guillamon Villalba, Anna Caixach i Joan Antoni Melé— expliquen que l'espiritualitat és una experiència que no té paraules; que conforma la vida i que s'encarna en la quotidianitat del món; que té una litúrgia i unes formes que li són pròpies. ¿Quina és, doncs, la diferència? Una voluntat de voler viure l'espiritualitat al marge o a la frontera de les estructures religioses, perquè no responen a les seves necessitats, perquè no les consideren necessàries.

El filòsof Joan-Carles Mèlich aplega en aquest llibre un total de 262 «fragments filosòfics» procedents dels seus quaderns de notes. Es tracta d'una reflexió sobre la lectura, l'escriptura, la distinció entre moral i ètica, el sentit, Déu, l'infern, la compassió, la intimitat, la finitud, el desig, el perdó, les víctimes, la mort..., en un gènere que defuig les categories i opta per les escenes, les imatges, les metàfores. Mèlich ens ofereix, en definitiva, «un pensament fragmentari, obert, no sistemàtic, contrari a la lògica metafísica».

Aquest llibre constitueix una «introducció a la filosofia de la història». L'historiador de les religions Mircea Eliade interroga les concepcions fonamentals de les societats arcaiques, les quals, tot i conèixer una certa forma d'«història», pugnen per no tenir-ne cap. Per l'home arcaic, les coses es repeteixen fins a l'infinit; en realitat, no passa res de nou sota el sol. Però aquesta repetició té un sentit: ella sola confereix realitat als esdeveniments. Els esdeveniments es repeteixen perquè imiten un arquetip: l'Esdeveniment exemplar. A més a més, mitjançant la repetició, el temps queda suspès.

S'anomenava Raimon Panikkar (Barcelona 1918 - Tavertet 2010). Erudit excels, viatger incansable, interlocutor fascinant, oficiant extàtic, escriptor fecund que anava més enllà de l'escriptura i parlava del silenci de la paraula. Sempre serè i somrient, fresc i lúcid fins al final. Home bell i encisador, lleuger i robust, delicat i resistent. La llegenda és una mirada llunyana, i aquí rau la força, la bellesa, l'encís i la seducció que traspua. Panikkar es presentava i era vist així. Era un meteor, un cometa, un llampec. Sempre venia de lluny i tot seguit desapareixia.