«La psicoanàlisi, ¿no és un luxe?» A aquesta pregunta que li van plantejar al final d'una conferència, la psicoanalista Marie Balmary respon: «Té raó, la psicoanàlisi és un luxe. Com tota la vida espiritual.» Si psicoanàlisi i espiritualitat semblen d'entrada incompatibles, Balmary ens diu que la pràctica clínica i un nou accés als textos espirituals porten a pensar la vida espiritual com el luxe de la humanitat, com allò que dóna amplada a la vida humana.

L'ésser humà, a diferència dels primats del seu entorn evolutiu, disposa d'un cervell i una ment amb unes capacitats que van molt més enllà dels estereotips de supervivència. Els humans presentem obsessivament activitats de luxe: la cerca de la bellesa, l'interès per l'ètica, l'organització d'activitats de lleure, el desplegament d'accions simbòliques... Ramon M. Nogués anomena amb el terme transcendència aquesta mena d'activitats no orientades a la supervivència. La transcendència no és, doncs, solament religiosa, sinó que impregna tota la vida humana i discorre per l'estètica, l'ètica, la religió, el nacionalisme, la passió amorosa, la paraula i el símbol.

La nostra generació ha crescut entre les ruïnes d'antigues certeses. Vam néixer mentre queien. Som fills del fragment, però el fragment no ens inquieta perquè l'alternativa de les grans moles compactes no ens atrau ni ens convenç. Han produït massa víctimes per confiar-hi. Després d'un segle d'ideologies fèrries que negaven l'Invisible i de dècades de teologia sobre la mort de Déu, ens trobem davant d'un nou paradigma en què el ressorgiment de la dimensió espiritual ha confluït amb la pluralitat cultural i religiosa. D'aquí ve que es pugui esperar un temps nou en què visions que fins ara han competit entre si descobreixin que es necessiten mútuament.

A «Dimecres de Cendra», el poeta adreça a una noia anònima un missatge antiascètic i anticlerical: «No et facis posar cendra […] que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.» Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits. Lluny de qualsevol preocupació confessional, subverteix les concepcions tradicionals sobre el temps i el més enllà a la recerca d’uns moments d’eternitat que trenquin l’escissió entre la vida i la mort.

Lluís Duch exposa amb rigor i claredat la creixent importància que adquireixen avui els mitjans de comunicació com a nova estructura d’acollida, en detriment de les tres estructures d’acollida clàssiques (codescendència, coresidència i cotranscendència, és a dir, família, ciutat i religió). Explora també el concepte de tradició, la importància del símbol, la diferència entre informació i comunicació, la crisi de confiança en les institucions religioses, l’acceleració del tempo vital, l’erosió del sagrat i la revolució del creïble.

Tots dos són cercadors. L’un es mou en el camp del pensament i la política; l’altre, en el de la pastoral. Tots dos miren de donar resposta a les mateixes preguntes: ¿és cert que ens trobem en plena crisi de valors?, ¿és cert que la religió davalla? ¿Quin futur per al cristianisme? ens permet assistir a un diàleg lúcid i intel·ligent entre l’espiritualitat religiosa representada per Barbarin i l’espiritualitat laica representada per Ferry.

Un dia de principis de 1970 un director teatral polonès anuncia que no vol dirigir més espectacles. La seva recerca ja no cap dins les fronteres del teatre; necessita anar més enllà. L’antologia que presentem arrenca en el moment en què el període teatral de Grotowski està donant pas al Parateatre. Durant les tres dècades següents desenvoluparà una recerca extraordinària que retornarà a l’art la seva condició de vehicle cap a un altre estadi d’existència més vertader i orgànic.

La creença religiosa és una creença «ordinària» en un món o en uns éssers «extraordinaris». A partir de les aportacions de les grans veus de l’antropologia (Frazer, Malinowski, Lévi-Strauss), la sociologia (Durkheim, Weber), la lingüística (Saussure) i la psicoanàlisi (Freud, Jung), aquesta obra ofereix una antropologia de les creences que no planteja l’irracional com a patològic ni l’anàlisi corresponent com una teràpia: l’autor no vol curar ningú de les seves creences irracionals; simplement, les vol explicar.

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies. L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.

Ens descobrim travessats de desitjos, amb un anhel permanent de quelcom més. Desitjos de tota forma i espècie, lluminosos i obscurs, assolibles i impossibles, àgils i obsessius, permesos i prohibits, atàvics i subtils, sempre nous, sempre antics. Desitjos que, en aparent dispersió, són expressió d’una única passió: viure. L’impuls de la vida desplegant-se en nosaltres i expressant-se a través nostre.