La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida. L'antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l'interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom. Fa la vida més rica i oberta.

La luxúria no és el pecat més mal vist, perquè secretament tots el podem comprendre i disculpar, però sí que és el més temut i contra el qual s'ha escrit més literatura. Sobretot perquè posa en perill la família, sobre la qual s'aguanten les comunitats polítiques. I perquè, més enllà d'aquest aspecte públic, la luxúria conté en ella mateixa un component demoníac.

La nostra època és òrfena de grans relats. Tota comunitat, poble i cultura es reconeixen en les gestes dels personatges que encarnen els valors que els fonamenten. Estem necessitats de referències arquetípiques on puguem veure com cobren vida el sentit  i les virtuts en què creiem i que ens sustenten. Quan som davant d'una història edificant, ens edifiquem a nosaltres mateixos. A la vegada, necessitem veure'ns reflectits en els processos de transformació dels que ens precedeixen, perquè la nostra vida és un guió inacabat. Tot plegat ens impulsa a confiar que, igual que passa en les vides dels personatges que se'ns narren, al final se'ns revelarà el sentit de l'aparent caos en què vivim. Això només ho sabrem quan acabarà el recorregut, no mentre el recorrem. Per això, un relat acabat ens calma i, fins i tot, ens guareix de les ferides de la confusió, de la incertesa i del sense sentit.

«¿Què seríem sense la nostra intranquil·litat? Si, efectivament, no tenim més remei que conviure-hi, tant per tant, millor que ens l'estimem una mica. Abans que els tranquil·litzants, prefereixo els intranquils. Pertorbats, pertorbadors, m'agraden les seves giragonses, la seva exigència, la seva insatisfacció. Si de natural sou serens i pausats, no voldria introduir aquesta pedreta en les vostres ànimes tranquil·les. O potser sí. Potser us desitjo ser lleugerament pertorbats. Si més no, us desitjo el petit inconfort, la punta d'impaciència, l'alteració necessària per reprendre el camí mil·lenari que estira la massa amb la qual estem pastats els humans i la revela a ella mateixa.»

Aquest llibre aplega trenta-quatre articles d'enciclopèdia redactats per Lluís Duch per a la Gran enciclopèdia catalana, per a Conceptos clave de la antropología cultural, d'Ángel Aguirre, i per a Conceptos fundamentales del cristianismo, de Casiano Floristán i Juan José Tamayo. L'aplec d'aquestes col·laboracions en un sol llibre dona lloc a una obra coherent i homogènia: una mena de diccionari d'antropologia i religió o, si es prefereix, d'antropologia de la religió. Tot article d'enciclopèdia té, òbviament, una finalitat eminentment divulgadora, i els de Duch que s'apleguen en aquest llibre no en són cap excepció. Tanmateix, en gairebé tots els textos és perceptible el segell propi de l'autor. No som davant un mer divulgador, sinó davant un investigador de primer ordre que ha acceptat oferir resums de primera mà de conceptes que va estudiar amb la màxima profunditat i ambició.

El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares.

L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

L'enveja és una mala mirada: una mirada rancorosa, plena de verí. És relacional i relativa, necessita els altres per existir. Si estem tacats per l'enveja, allò que tenim o allò que som es mesura a partir del valor de l'altre i, com més a prop som d'allò que envegem, més forta es torna la pulsió. Tot en aquest pecat comença als ulls.

L'eficiència, la recerca de la productivitat i la necessitat de competir sembla que ens condueixin a la proscripció de la mandra. Tanmateix, sense mandra i sense les altres passions desordenades no és possible viure una vida plenament humana. Potser la tasca de l'home no consisteix a ascendir sinó a aprendre a conviure amb unes passions que el fan ser qui és.

Després d'una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d'una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l'ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció... Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària.

El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l'escolta d'un mateix, per a la meditació, per a l'oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d'on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d'apostar per l'escolta d'un mateix. D'aquesta manera, l'estructura mateixa de l'individu s'ha vist modificada.

«¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d'aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d'Ors)

Una de les manifestacions més belles de l'Esperit és la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l'Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres.