Una de les manifestacions més belles de l'Esperit és la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l'Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres.

La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu...

El cristianisme és un nom amb un significat ben concret. Aquest significat és el «concepte» de cristianisme. Molts s'aturen aquí i no arriben a penetrar en el concepte fins a assolir el cor mateix de la cosa. Se'ls escapa aquella realitat viva i misteriosa que hi ha sota el concepte mateix. Identifiquen el cristianisme amb una doctrina, un credo, unes formulacions dogmàtiques. I, evidentment, el cristianisme té una doctrina (que no és ni acabada, ni estàtica, ni petrificada d'una vegada per totes), però és molt més que això: molt més que un concepte, una essència o una sèrie de fórmules o dogmes.

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava.

En l'enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d'on un sempre surt perdut». D'alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n'és la sortida.

«M'han demanat en nombroses ocasions elaborar una síntesi del meu pensament, és a dir, publicar un text que pogués titular-se La meva obra. M'he adonat que, en efecte, la feina ja l'havia fet, atès que aquests últims anys he preparat les introduccions als diversos volums de l'Opera Omnia (obra completa): són, en alguns casos, versions noves i, en altres, textos reeditats i adaptats per introduir la nova organització dels meus escrits en el marc de l'Opera Omnia.»

Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del pensament català d'avui per l'originalitat i el rigor de les seves anàlisis i per la forma en què les transmet. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l'hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-la a través de la paraula. A l'hora d'expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l'assaig que el tractat, la prosa que la metafísica. Perquè valora l'estètica d'un text. Perquè no deslliga l'emoció del coneixement. Perquè fa filosofia en diàleg amb la tradició literària tant o més que amb la filosofia acadèmica.

Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsia té, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i la cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i Raimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditat sobre Déu, però també sobre l'ateisme, el fonamentalisme, el mal, la Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística.

La psicoanàlisi i la Bíblia es fonamenten en relats que donen compte, respectivament,d'experiències de l'inconscient i d'experiències del diví. No falten obstacles, però, a l'hora d'efectuar una doble lectura dels textos psicoanalítics i dels textos bíblics, atesa la desconfiança de la psicoanàlisi respecte de la religió i de la religió envers la psicoanàlisi.

A través dels Exercicis espirituals, Ignasi de Loiola sotmet la meditació religiosa a una feina metòdica. El llibre proporciona materials, perfectament estructurats, per a un recés interior de fins a quatre setmanes. Es tracta d'una proposta de pedagogia espiritual amb la finalitat d'elaborar tècnicament una interlocució amb Déu.

La filosofia de la religió és una disciplina filosòfica relativament jove i pràcticament sense tradició acadèmica a casa nostra, que fa un tractament no religiós de la religió. No religiós no vol pas dir 'antireligiós': vol dir simplement 'aconfessional'. La filosofia de la religió no és ni religiosa ni antireligiosa. No pretén ni defensar ni atacar la religió, sinó pensar-la.

Aquests assaigs de filosofia de la religió de Pere Lluís Font pretenen contribuir a la normalització universitària dels estudis sobre un àmbit cultural tan important com són les religions.

Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l'aquí i l'ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u.