La filosofia, l'art i la literatura han representat l'ésser humà o, millor dit, l'home, com un ésser vertical, dret, erecte. Adriana Cavarero, una de les veus actuals més importants del pensament occidental feminista al costat de noms com els de Judith Butler o Martha Nussbaum, reflexiona en aquest llibre sobre les conseqüències i les relacions de poder que implica el discurs de la rectitud. Al llarg d'una sèrie de dotze capítols i una coda en què passa revista no només a diversos filòsofs sinó també a representacions artístiques.

Des de la prehistòria, l’ésser humà ha sigut un creador de símbols, que constitueixen un pont cap als seus orígens, el cosmos i el destí. Les entrades d’aquest Diccionari dels símbols, selecciona - des del vast repertori en setze volums de The encyclopedia of religion, dirigida per Mircea Eliade en col·laboració amb Ioan Petru Couliano i editada per destacats experts internacionals, subratllen l’emer - gència i la persistència d’aquesta creativitat. Durant segles, els símbols s’han viscut com a portadors d’un sentit capaç de trencar els horitzons dels límits humans per projectar-se més enllà. Així, resulta que fins i tot els objectes més habituals —una clau, un teixit, un mirall, un joiell— o els gestos més banals —menjar, dormir, oferir un regal, jugar— no són aspectes evidents de la nostra vida: en la història de la humanitat, de fet, s’han carregat d’una densitat que potser hem oblidat, però que testimonia fins a quin punt la recerca de sentit es troba impresa en les profunditats del desig humà.

¿Què entenem avui i aquí per hinduisme? Bona part de la teorització sobre l'hinduisme feta des d'Occident parteix del concepte de religió. Després de presentar els principals textos vèdics a L'experiència vèdica (2014), Panikkar rebutja en aquest volum l'aproximació a l'hinduisme des de la perspectiva de la religió occidental, per tal com el món de l'hinduisme abraça una experiència humana que va molt més enllà del sentiment religiós. L'autor, doncs, parteix del concepte de Dharma, que defineix com un ordenament extrínsec de la natura de les coses i alhora com la seva estructura òntica més fonamental. Així, ens ajuda a entendre l'hinduisme com una experiència humana completa i planteja una sèrie de reptes a què s'enfronta la contemporaneïtat davant d'una societat cada cop més deslligada de la tradició.

La història política d'Europa i de gran part d'Occident ha estat condicionada, des de la seva arribada al poder, per l'Església de Roma. No es podria entendre la configuració dels actuals Estats europeus sense el paper dels diferents papes al llarg de la història en les guerres de religió, en el dret de successió dels monarques més importants d'Europa, en la puixança i caiguda dels imperis més poderosos o en la configuració de l'ideari teològic i cosmogònic que ha dominat Europa durant una bona colla de segles.

L'anorèxia, el procés de dol, l'assetjament psicològic, el maltractament, el sadisme, la dependència afectiva, la depressió, els trastorns d'ansietat, són problemes que omplen les consultes dels psicoterapeutes. En aquest assaig, Manuel Villegas ens ofereix la possibilitat d'entendre'ls a través de la vida d'una sèrie de personatges que formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones. Sembla una paradoxa. No ho és. Contrastant les clàssiques novel·les distòpiques d'Orwell i Huxley amb les propostes del Fòrum Econòmic Mundial i altres heralds del poder polític i econòmic, Pandèmia i postveritat analitza un gran nombre d'esdeveniments inesperats que ens toca comprendre.

«¿Com ens escapem d'això que, en nosaltres, s'assembla a la gravetat?» Únicament per la gràcia. La gravetat és la llei de la creació, el treball de la gràcia consisteix a «descrear-nos». Se'ns obre, amb la lectura d'aquesta obra, un itinerari de «llum per l'esperit i aliment per l'ànima» que s'inicia a través de la incisió en una batzegada religiosa que escapa dels límits dogmàtics i s'enfronta a una rea­litat  dolorosa.

¿Què vol dir que algú, en algun moment únic de la seva vida, se senti travessat per una força que sembla superior però que no se sap què és? Les teologies més refinades de la trinitat i la providència no ho expliquen. La raó no ho explica.

L'aspecte més interessant de l'obra de René Girard —aquell que desperta més fascinació en els uns i alhora suscita l'escepticisme més radical dels altres— és el fet que es tracta d'una teoria que en ple segle xxi, davant el relativisme hegemònic, pretén donar una explicació global i integrada de gairebé tots els fenòmens culturals, des del procés d'hominització i els orígens de la cultura fins a l'exposició raonada que ofereix sobre la fi dels temps.

Gran coneixedor del pensament de Nietzsche, Michel Onfray es proposa en aquest llibre buscar les condicions biogràfiques de la producció dels conceptes nietzscheans. Ressegueix a Sils Maria (Suïssa) les passes d’un autor que sempre va defensar que la filosofia es fa caminant. Contra «una munió de pensadors asseguts a taula, vinclats damunt dels llibres, amb el cap inclinat cap als mots que haurien de dir el món i que, tanmateix, l’han esborrat en benefici de les idees», Sils Maria serà per Nietzsche l’indret adequat per al seu projecte vitalista. No debades, és a Sils Maria on, com una epifania pagana, sorgeix en Nietzsche la idea de l’etern retorn.

La Terra no és una simple subministradora de matèries primeres per a la humanitat. És el nostre cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar. Un dels reptes més grans del segle xxi és aprendre a integrar-nos dins la biosfera. Aquest és el propòsit de l'ecosofia. ¿N'hi ha prou amb estudiar la Terra com un objecte, amb les eines de l'ecologia i de les ciències naturals? Fa prop de mig segle, tres grans pensadors, procedents de mons filosòfics ben diferents, van arribar a la mateixa conclusió: ens cal ecologia, sí, però encara més ens cal ecosofia. Panikkar va ser el primer a arribar a aquesta idea i qui la va explorar més a fons.

¿Què és el que fa cristià un cristià? L’Esperit de Crist que viu en l’home. I Raimon Panikkar continua: «A l’objecció que “llavors tothom és cristià”, tinc poca cosa per respondre, perquè la meva consciència cristiana no és res que em separi del meu proïsme; al contrari, és allò que estableix el vincle de comunió més profund, o sigui, el fet que tots estiguem empregnats de l’Esperit diví.»

El procés creatiu és una barreja de tècnica, enteniment, força de voluntat, do de la imaginació, fantasia, determinació, desig ardent. I per molt bona que sigui l'execució, no hi haurà cap composició que perduri si no està inspirada. La inspiració, quan arriba, és d'una subtilitat i d'una finor que se sostreu a tota classificació; és un despertar, una activació de totes les facultats humanes. I el gran secret de tots els genis creadors es troba en el fet que posseeixen la força d'apropiar-se de la bellesa, la riquesa, la grandesa i l'excelsitud que hi ha a dins de la seva ànima i, alhora, de comunicar aquesta riquesa als altres.

Hi ha un moment en què entenem que les preguntes ens acosten més al sentit, a l'apertura del sentit, que no pas les respostes. Que les respostes són útils, sí, que les necessitem per continuar vivint, però que la vida transforma les respostes en preguntes. I no preguntem necessàriament perquè ens haguem equivocat o perquè considerem insuficient l'experiència que fem. La pregunta és la grafia de l'escreix amb què la vida es manifesta.