Aquest llibre aplega trenta-quatre articles d'enciclopèdia redactats per Lluís Duch per a la Gran enciclopèdia catalana, per a Conceptos clave de la antropología cultural, d'Ángel Aguirre, i per a Conceptos fundamentales del cristianismo, de Casiano Floristán i Juan José Tamayo. L'aplec d'aquestes col·laboracions en un sol llibre dona lloc a una obra coherent i homogènia: una mena de diccionari d'antropologia i religió o, si es prefereix, d'antropologia de la religió. Tot article d'enciclopèdia té, òbviament, una finalitat eminentment divulgadora, i els de Duch que s'apleguen en aquest llibre no en són cap excepció. Tanmateix, en gairebé tots els textos és perceptible el segell propi de l'autor. No som davant un mer divulgador, sinó davant un investigador de primer ordre que ha acceptat oferir resums de primera mà de conceptes que va estudiar amb la màxima profunditat i ambició.

El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares.

L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

L'enveja és una mala mirada: una mirada rancorosa, plena de verí. És relacional i relativa, necessita els altres per existir. Si estem tacats per l'enveja, allò que tenim o allò que som es mesura a partir del valor de l'altre i, com més a prop som d'allò que envegem, més forta es torna la pulsió. Tot en aquest pecat comença als ulls.

L'eficiència, la recerca de la productivitat i la necessitat de competir sembla que ens condueixin a la proscripció de la mandra. Tanmateix, sense mandra i sense les altres passions desordenades no és possible viure una vida plenament humana. Potser la tasca de l'home no consisteix a ascendir sinó a aprendre a conviure amb unes passions que el fan ser qui és.

Després d'una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d'una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l'ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció... Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària.

El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l'escolta d'un mateix, per a la meditació, per a l'oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d'on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d'apostar per l'escolta d'un mateix. D'aquesta manera, l'estructura mateixa de l'individu s'ha vist modificada.

«¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d'aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d'Ors)

Una de les manifestacions més belles de l'Esperit és la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l'Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres.

La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu...

El cristianisme és un nom amb un significat ben concret. Aquest significat és el «concepte» de cristianisme. Molts s'aturen aquí i no arriben a penetrar en el concepte fins a assolir el cor mateix de la cosa. Se'ls escapa aquella realitat viva i misteriosa que hi ha sota el concepte mateix. Identifiquen el cristianisme amb una doctrina, un credo, unes formulacions dogmàtiques. I, evidentment, el cristianisme té una doctrina (que no és ni acabada, ni estàtica, ni petrificada d'una vegada per totes), però és molt més que això: molt més que un concepte, una essència o una sèrie de fórmules o dogmes.

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava.